dissabte, 11 de maig del 2013

Actualització

Fa temps que no faig entrades al blog ja que possiblement seria molt repetitiu, però hi ha hagut una novetat. A finals de l'any passat  vaig adquirir una nova femella en molt mal estat: estava caquèctica i per respirar estirava el coll amb la boca oberta. Havia passat mesos en una palangana en una botiga. Va quedar arraconada, no sé si pel fet de presentar poc puntejat o més probablement per l'aspecte malaltís que presentava. Va necessitar alimentació forçada mitjançant una sonda i tractament antibiòtic i antiparasitari però se'n va sortir. Possiblement el que va tenir va ser una combinació de mala adaptació a les condicions en les que la tenien i neumonia.
Quan va passar a menjar sola, va ser un festival: cucs, cargols, llimacs, insectes... tot li cabia. 
Presenta només un puntet minúscul a cada escut. Aquest vestit més sobri també té la seva gràcia. I com per compensar el poc puntejat, entre el cap i el coll hi té dues taques d'un taronja gairebé vermell molt llampants.

Femella amb uns puntets minúsculs.

Plastró de la femella, molt fosc



L'hauria posat amb les altres Clemmys, però un amic, molt generosament, m'ha deixat el seu mascle desaparellat. I el que té la femella de sòbria ho té el mascle de festiu, amb una closca que com diria en Carroll recorda el cel nocturn.  En aquest cas és criat en captivitat.

 


Les extremitats i el cap també són molt puntejats





Amb la cara típicament fosca dels mascles


 No les tinc amb les altres. L'altra parella funciona molt bé i no vull arriscar-me a trencar l'armonia  posant-hi un altre mascle. He aprofitat una bassa que tenia en desús en un altre lloc.


Bassa recent acabada, amb l'aigua encara tèrbola




Encara hi he de posar un airejador i peixos per controlar els mosquits

 Els dos són joves. La femella mesura 9,4 cm de llarg, el mascle 8,7. El mascle ha muntat a la femella vàries vegades. Tot i que per mida la femella ja podria criar, no crec que ho faci. Crec que  necessita un estiu de menjar molt tenint en compte els antecedents, i potser també temps per habituar-se a la bassa. Si algun dia crien serà curiós veure què en surt d'aquesta barreja.

Pel que fa a les protagonistes habituals del blog fan el que els toca per l'època de l'any. S'han aparellat sovint, mengen amb ganes, s'assoleien... Aquest any i per primera vegada des de que les tinc, he vist un intent de còpula fora de l'aigua. 


Ahir vaig palpar la femella i no li vaig notar ous. Per cert que a la femella petita que tinc a l'altra bassa no m'hi caben els dits per palpar-la per l'espai inguinal, serà més complicat saber si ha de pondre.

Aquest any hi ha més sargantanes que mai. La combinació de sol, aigua i vegetació herbàcia amb multitud de petits invertebrats que hi ha al recinte de la bassa  els proporciona molt del que necessiten. Només els faltaria, i m'ho estic plantejant, una pila de rocs amuntegats contra la paret més assoleiada de la casa. A la zona geogràfica on visc hi ha altres espècies de sargantanes, però aquesta és la que es sol trobar en llocs humanitzats. Em relaxa molt observar-les.  Et miren torçant el cap per valorar si ets una amenaça però si et mous a poc a poc et permeten acostar-te molt.  Les he vist caçar  erugues i tisoretes, beure a la bassa, assoleiar-se, explorar l'entorn amb aquella combinació de corredisses, aturades i inclinacions del cap  tant característica de les sargantanes...

Encara que s'amaguin si t'estàs quiet no triguen a tornar a sortir encara que estiguis a poca distància

 N'he vist unes quantes d'escuades, com aquest mascle.



Aquestes sargantanes es desprenen de la cua amb extrema facilitat. Si se'n manipula una cap anar amb molt de compte amb la cua. Quan la perden es mou força estona  d'un cantó a l'altre, fent contorsions  i fins i tot saltironejant. Això aconsegueix distreure l'atenció del depredador prou temps com perque la sargantana escapi. Cada vegada que veig una sargantada escuada penso que li ha funcionat el truc. 

Alguns mascles  agafen un color molt ataronjat a la part ventral del cos i algunes escates blavoses als flancs. Tanmateix, no és com la veuen les altres sargantanes.  Recordo que en una conferència de la Societat Catalana d'Herpetologia un  ponent va explicar que les sargantanes, com els ocells i les tortugues, veuen els ultraviolats. La percepció que té dels colors una sargantana és molt diferent a la que tenim nosaltres.




I aquesta femella fa tota la pinta de portar ous. Tot i que quan s'assoleien s'aplanen, aquesta feia la mateixa panxa quan corria amunt i avall. Una promesa de minúscules sargantanetes al mes d'Agost.